La Pàgina en català de J.S. Bach
ORATORI DE NADAL BWV 248
Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol. Comentaris de J. M. Serra
Oratorium, welches die heilige Weihnacht über in beyden Haupt-Kirchen zu Leipzig musiciret wurde. Anno 1734.
Oratori, que al llarg del Sant Nadal va ser interpretat a les dues esglésies principals de Leipzig. Any 1734.
Aquest és el títol original de la obra que Bach començà a estrenar el 25 de Desembre de 1734. I diem que començà a estrenar-se aquell dia per que no va ser fins dues setmanes més tard que va concloure, ja entrats a l'any següent, el dia 6 de gener de 1735, Diada de Reis. Aquesta dilatació temporal és deguda al fet que aquesta obra no és un oratori convencional sinó un conjunt de sis cantates destinades a commemorar les diferents festivitats que l'església luterana celebrava entre la diada de Nadal i la de Reis, que eren les següents:
Feria I Nativitatis Christi, 25 de desembre.
Feria II Nativitatis Christi, 26 de desembre.
Feria III Nativitatis Christi, 27 de desembre.
Dominica post Nativitatis Christi, diumenge després de Nadal.
Festo Circumcisionis Christi, diada de Cap d'Any, l'1 de gener.
Dominica post Festum Circumcisionis Christi, diumenge després de Cap d'Any.
Festo Epiphanias, Diada de Reis.
De les set festivitats, la quarta i la sisena eren movibles, és a dir, s'esdevenien cada any en dies diferents i no sempre es celebraven, a causa de la configuració canviant del calendari litúrgic luterà, condicionat per la Pasqua de Resurrecció. Un exemple d'això el trobarem al mateix Oratori de Nadal, que no conté cap cantata per a la festivitat del Diumenge després de Nadal senzillament per que l'any 1734 aquest diumenge va ser el dia 26 de desembre, dia en que va coincidir amb la Feria II Nativitatis Christi, el segon dia de Nadal, festivitat de rang superior i que va ser la que es va celebrar amb la cantata corresponent, la segona de les sis que integren l'Oratori.
Des de la seva arribada a Leipzig al juny de 1723, Bach havia escrit nombroses cantates per a celebrar totes les festivitats del calendari, incloses les festivitats nadalenques. Les cantates nadalenques que han sobreviscut fins als nostres dies són les següents:
Feria I Nativitatis Christi: BWV 63, 91 i 110
Feria II Nativitatis Christi: BWV 40, 121 i 57
Feria III Nativitatis Christi: BWV 64, 133 i 151
Dominica Post Nativitatis Christi: BWV 152, 122 i 28
Festo Circumcisionis Christi: BWV 41, 16, 171, 143 i 190
Dominica post Festo Circumcisionis Christi: BWV 153 i 58
Festo Epiphanias: BWV 65 i 123
Aquestes cantates van ser substituïdes, aparentment només el nadal de 1734-35, per les sis que integren l'Oratori de Nadal.
La forma musical que coneixem com a oratori, nascuda a Itàlia a l'edat mitjana, acabarà tenint la forma d'una òpera religiosa, sobretot amb els grans oratoris de Händel, contemporanis dels de Bach. Com les òperes, els oratoris seran obres estructurades en tres actes, amb obertura, recitatius, àries i cors, amb uns personatges ben definits i amb una trama argumental. La única diferència amb les òperes serà l'absència de decorats, vestuari i actuació teatral dels cantants, que es limitaran a cantar.
L'Oratori de Nadal de Bach no té res a veure amb els oratoris que acabem de descriure. La denominació oratorium amb que Bach bateja aquesta obra prové del fet que totes sis cantates comparteixen la presència d'un evangelista, encarnat en la veu del tenor, que és qui va explicant els fets que s'esdevenen. També justifiquen la seva categoria d'oratori la unitat d'acció que presenta el text, els recitats extrets dels Evangelis i l'accentuada personificació, que arriba a plantejar autèntics papers dramàtics.
Aquesta és la primera de tres obres que Bach denominà oratori. Les altres dues, escrites pocs mesos després, són l'Oratori de Pasqua BWV 249 i l'Oratori de l'Ascensió, catalogat com a cantata BWV 11. Ambdues obres, molt més breus i que tenen la forma d'una cantata, comparteixen algunes de les característiques de l'Oratori de Nadal com ara, per exemple, la presència de l'Evangelista narrador.
Un aspecte remarcable de l'Oratori de Nadal és l'aparició, en nombrosos dels seus fragments, de música escrita anteriorment, adaptada ara a un nou text. Aquest és un procediment habitual en Bach, anomenat paròdia. La paròdia és en Bach un veritable art, que sempre serà utilitzat convertint obres profanes en religioses però mai a la inversa. En els comentaris de cada cantata anirem descobrint aquests fragments parodiats, dinou en total, sense descartar que n'hi pogués haver més, indetectables avui dia en no posseir les hipotètiques versions originals.
Per tal de reciclar la música, Bach comptava a Leipzig amb l'ajuda de Christian Friedrich Heinrici (1700-1764), llibretista més conegut pel pseudònim Picander. Aquest personatge, recaptador de taxes postals o alguna cosa semblant, serà el llibretista amb el qual més estretament treballarà Bach durant la seva llarga etapa de Leipzig. Picander va ser un poeta mediocre, que ha deixat la seva petjada a la història només per que Bach musicà els seus llibrets (com ell mateix reconeix en els pròlegs dels seus poemes). Això sí, sabem que tenia coneixements musicals. D'aquí que, sota la tutela del propi Bach, tingués facilitat a l'hora d'inserir un nou text en una música ja escrita, per la qual cosa les paròdies resultants eren força ben aconseguides. En alguns casos seria impossible saber que estem davant d'una paròdia si no posseíssim l'original (bona mostra n'és el cor inicial de la cantata BWV 149). Fins i tot hom especula que, algunes vegades, Bach tenia al davant els dos textos, el profà i el religiós, abans d'escriure la música que hauria de servir per a les dues versions (per exemple, les cantates BWV 30 i 30a). Siguin quins siguin els motius de la paròdia bachiana (existeixen un munt de llibres sobre el tema!) el que realment importa és que gràcies al reciclatge que en feu Bach, algunes obres han arribat fins a nosaltres només en la seva versió parodiada, havent perdut la versió original. I algun exemple destacat el trobarem a l'Oratori de Nadal.
A què es deu, però, el gran nombre d'obres reciclades dins l’Oratori de Nadal? Habitualment, hom assenyala la urgència i la pressa com a justificants de la paròdia. Havent Bach de satisfer les seves obligacions a vegades contra rellotge, sembla obvi que un bon recurs per a estalviar-se feina era canviar la lletra d'una obra ja escrita, pràctica que era habitual en tots els compositors de la seva època. És possible que alguna vegada fos així, però segurament hi havia més motius: Bach era un treballador incansable que havia estat capaç d'escriure una, dues i fins a tres cantates per setmana en els seus primers anys a Leipzig, totes elles obres genials. De la seva ploma només sorgien obres mestres, fossin quines fossin les circumstàncies del moment. Podrem, doncs, restar satisfets atribuint la paròdia únicament a les urgències de Bach?
Sabem, per exemple, que pràcticament tots els fragments parodiats a l'Oratori de Nadal de 1734 provenen de cantates profanes escrites entre 1731 i 1733; cantates, doncs, de recent composició. Tot i la seva magnífica música, es tractava d'obres circumstancials, destinades a celebracions esporàdiques (aniversaris i visites de la noblesa local), les quals, en teoria... no havien d'interpretar-se mai més!
Probablement Bach pensava que no podia deixar morta una música com aquella. Per què no destinar-la a la lloança de Déu? Per què no fer-la sonar de nou, a l'església, dotada d'un nou missatge? Potser Bach menystenia els reis, prínceps i princeses en honor dels quals escrivia les seves cantates profanes, a vegades per obligació i a vegades per interès propi. Potser creia que la seva obra només era digna de Déu. Oferim-la doncs, devia pensar, al Senyor, que és l'únic digne de rebre-la! Recordem, per acabar, que la paròdia sempre convertia obres profanes en religioses, però mai a la inversa. Heus ací una clara mostra de qui considerava Bach digne de la seva música i qui no.
El Nadal de 1734, Bach disposava de cantates de sobres per a cobrir les celebracions que s'aproximaven. No tenia cap necessitat d'escriure una obra nova. Tot i així, construí el seu Oratori i, en la seva construcció, com diríem avui dia, utilitzà materials reciclats. Potser l'Oratori de Nadal no és res més que un subterfugi, un camí secundari, una porta amagada a través de la qual Bach va poder oferir finalment la seva música a aquell qui realment la inspirava.
J.M.S.
