28 de juliol, 275 anys sense Bach...

CANTATES PROFANES DE J. S. BACH

Les cantates profanes de Bach presenten una temàtica variada i foren escrites en commemoració d'esdeveniments seculars tals com visites i aniversaris reials, actes en honor d'algun personatge important o la simple interpretació en un local públic, com el Cafè Zimmermann de Leipzig.

Fent clic sobre el títol de cada cantata accedireu al comentari i la traducció

BWV
201
202
203
204
205
206
208

209

En construcció

TÍTOL
Geschwinde, ihr wirbelnden Winde
Weichet nur, betrübte Schatten
Amore traditore
Ich bin in mir vergnügt
Zerreißet, zersprenget, zertrümmert die Gruft
Schleicht, spielende Wellen
Was mir behagt, ist nur die muntre Jagd

Non sa che sia dolore

OCASIÓ
Ocasió Indeterminada (Collegium Musicum?)
Cantata de noces
Ocasió Indeterminada
Ocasió Indeterminada
Felicitació al professor A. F. Müller
Felicitació al Príncep Elector de Saxònia
Aniversari del duc Christian de Saxònia-Weissenfels

Ocasió Indeterminada

DATA
Aprox. 1729
Aprox. 1728
Desconeguda
1726/27 (?)
3/8/1725
7/10/1736
23/2/1713 (?)

1729 (?)

Josep-Miquel Serra

LES CANTATES PROFANES DE BACH

Hi ha constància de la composició per part de Bach de trenta-nou cantates profanes: Quinze d'elles han arribat en la seva forma original als nostres dies, de vint n'hem perdut la música i de la resta se'n conserven paròdies o reelaboracions. De fet, és en l'apartat de les cantates profanes on més problemes presenta la catalogació de l'obra de Bach: Existeixen nombroses partitures incompletes o de les que se'n documenten vàries versions amb diversos graus de conservació. Hi ha cantates de les quals només conservem el text i n'hem perdut la música, que en alguns casos es conserva de manera fragmentària en obres posteriors. També hi ha constància d'obres que un dia van existir però de les quals actualment només en sabem el títol, o a vegades ni això. Totes aquestes obres van ser catalogades per Wolfgang Schmieder al seu magne Bach Werke Verzeichnis (BWV) en base a tres criteris:

En primer lloc es contemplen les versions profanes de totes les cantates d'església catalogades al BWV entre els números 1 i 200. Independentment de quin sigui el grau de conservació de la cantata profana (fins i tot quan d'aquesta només se'n té constància documental), el seu número del BWV és el mateix que el de la cantata d'església, diferenciant-ne les diferents versions que puguin existir amb els sufixos a, b, o c. Tot plegat fa que el món de les cantates profanes de Bach sigui farcit de versions a, b i c, tal com és el cas de la cantata BWV 36, de la que apareixen al BWV fins a quatre versions diferents. Convé aclarir que amb aquest sistema es cataloguen al mateix temps les versions profanes però també, si és el cas, versions d'església alternatives d'una mateixa cantata i que, com tot el catàleg, no s'ordenen en cap ordre cronològic.

Un segon bloc el constitueixen les cantates profanes que no tenen una contrapartida religiosa. Aquestes foren catalogades en els números 201 a 224 del BWV, tenint en compte que a partir del BWV 217 la investigació ha demostrat que les obres són dubtoses o directament espúries.

El tercer conjunt de cantates profanes el formen totes aquelles obres de les quals se'n conserven només restes minses o bé únicament es té constància de la seva existència. Totes elles reposen al BWV Anhang, un apèndix del catàleg bachià on va a parar tota partitura fragmentària, dubtosa o espúria.

Per entendre aquesta disbauxa imperant entre les obres profanes de Bach cal tenir present com, en aquell temps, la música solia ser escrita per necessitat o per encàrrecs circumstancials, i molt sovint d'un dia per l'altre. Un cop interpretada, una partitura podia no tornar a sonar mai més. Aquest fet es fa encara més palès en el cas de les cantates profanes de Bach les quals, a diferència de les cantates d'església, no podien estructurar-se en cicles litúrgics periòdics, susceptibles de ser ben arxivats i conservats de cara a futures interpretacions. D'aquí l'abundància de partitures disperses, oblidades o perdudes en la parcel·la profana de Bach, el qual devia ser ben conscient de la poca retribució que li comportaven aquest tipus de composicions i hi va intentar posar remei. Heus ací que una constant en la seva trajectòria sigui la reutilització d'una mateixa música degudament transformada. En les obres vocals, abundarà el procediment anomenat paròdia: Una obra determinada és adaptada a una nova lletra però conservant la mateixa música. Aquest reciclatge de material anterior, comú a tots els músics de l'època, assoleix la seva màxima expressió quan Bach col·labora amb el llibretista Christian Friedrich Heinrici, recaptador fiscal de Leipzig i poeta aficionat, habitualment conegut amb el pseudònim Picander. La conjunció de Bach i Picander originarà paròdies tan ben aconseguides que seria impossible detectar-les si no posseíssim el text original. Un bon exemple n'és el cor inicial de la cantata BWV 149, per a la diada de St. Miquel, que prové directament de la cantata profana BWV 208. L'Oratori de Nadal BWV 248 és gairebé tot ell una paròdia de vàries cantates profanes anteriors, així com l'Oratori de Pasqua BWV 249 o el de l'Ascensió BWV 11. Fins i tot la Missa en Si Menor BWV 232 conté nombrosos passatges que no són més que fragments de cantates antigues adaptats a un nou text. Sense dubte hem de donar gràcies al cel, ja que si no hagués estat per la seva reutilització en obres religioses gran part d'aquesta música segurament s'hauria perdut.

La paròdia però, sempre serà utilitzada per Bach convertint obres profanes en religioses però mai a la inversa. Sembla talment com si el propi Bach tingués tant respecte a les seves creacions religioses, dedicades a Déu, que trobés "indigne" reconvertir-les en cantates dedicades a persones humanes o a commemoracions seculars.

La música de les cantates profanes de Bach també presenta certes característiques que les diferencien de les seves germanes d'església. En una posició cabdal cal situar l'absència de corals, les autèntiques claus de volta de l'obra religiosa de Bach. A part d'això, podem observar certa lleugeresa tècnica que, sense desmerèixer en cap cas la composició, s'allunya de la impressionant densitat arquitectònica de les grans obres sacres, sobretot en els cors. També s'utilitzen sovint alguns girs musicals i codes molt característics i propis de les obres profanes que rarament utilitzarà Bach a les cantates d'església i que, quan hi apareguin, denotaran l'origen profà de la peça en qüestió.

Generalment aquestes obres són considerades per Bach Dramma per Musica, denominació que al segle XVIII rebia qualsevol text pensat per a ser musicat però que, sobretot, era el terme que a l'època designava l'òpera. La temàtica de les cantates profanes és variada, però hi abundarà la mitologia clàssica tan pròpia del barroc. Sovint els mites clàssics serviran per a bastir al·legories al·lusives als personatges homenatjats o l'esdeveniment que la cantata celebra. També sovintegen les al·legories protagonitzades per entitats simbòliques tals com els vents (BWV 205), els rius (BWV 206) o fins i tot conceptes abstractes tals com l'Honor i la Fortuna (BWV 207).

La primera cantata profana documentada de Bach és la Cantata de la Cacera BWV 208, estrenada a Weissenfels l'any 1713 durant la seva etapa al servei de la cort de Weimar, època de la qual podria datar també la cantata nupcial BWV 202. Aquest període conclourà l'any 1718 amb el seu trasllat a Köthen, una petita ciutat calvinista on la única música vocal permesa eren les cantates de felicitació el dia de l'aniversari del príncep Leopold i les cantates de Cap d'Any. Bach devia doncs compondre vàries cantates profanes a Köthen, tot i que desgraciadament només dues (BWV 134a i BWV 173a) han sobreviscut de manera íntegra, deixant la porta oberta a que la BWV 202 també hagués estat escrita en aquesta ciutat i no pas a Weimar. Això sí, algunes obres més d'aquell període han arribat en certa manera fins a nosaltres mitjançant la seva reutilització posterior ja a Leipzig, bé en esdeveniments seculars o bé convertides en cantates d'església. D'aquesta darrera etapa vital de Bach a Leipzig, que abraça els darrers 27 anys de la seva vida, daten la majoria de les seves cantates profanes. Moltes d'elles foren destinades a celebrar els aniversaris reials, gairebé sempre sense la presència del monarca tot i que en alguna ocasió sí que hi va ser en persona. En alguns casos, tenim constància fins i tot de grans concerts nocturns a l'aire lliure, la qual cosa ens ha de fer oblidar la tradicional idea d'un músic passat de moda reclòs a la seva església. Aquestes ocasions foren molt importants per als interessos de Bach, el qual sovint mantenia conflictes amb les autoritats de Leipzig a causa de les magres condicions en què (segons ell) es trobava la música a la ciutat o sovint també per les invasions a parcel·les que considerava de la seva estricta competència. És per això que Bach va maldar durant anys per tal de rebre el suport reial, cosa que aconseguí l'any 1736 en ser nomenat Compositor de la Cort, un títol merament honorífic però que implicava la protecció del rei, amb la qual cosa cessaren les hostilitats.

D'altres cantates profanes foren escrites per a celebrar casaments (BWV 202, 216), no pas a la cerimònia religiosa sinó més aviat al convit posterior. Només en el cas de la BWV 216 coneixem el nom dels nuvis, però de ben segur es devia tractar de membres de famílies benestants que bé es podien permetre encarregar una cantata de noces degudament retribuïda. També trobem cantates d'homenatge a membres insignes dels ambients acadèmics de Leipzig (BWV 205, 207) o a personatges destacats d'alguna ciutat veïna (BWV 212). Aquestes cantates segurament devien ser compostes de manera altruista, bé per afecte personal o bé per interès propi, ja que els homenatjats probablement tenien amistat amb Bach, li feien costat en els conflictes o eren companys a les associacions de la ciutat. Especialment simpàtic resulta el cas de la Cantata Camperola BWV 212, aparentment escrita per a complaure C. H. von Dieskau, delegat regional d'hisenda i, per tant, superior del llibretista Picander. Un darrer grup de cantates semblen haver estat escrites per al consum familiar (BWV 204) o per a ser interpretades en alguna de les associacions o locals de Leipzig que oferien concerts públics, tals com el Collegium Musicum o el Cafè Zimmermann, on fou estrenada la cèlebre Cantata del Cafè BWV 211, el més semblant a un intermezzo (o fins i tot una òpera) que en ha quedat de Bach. Però de totes les cantates profanes conservades, segurament les dues més singulars siguin les BWV 203 i 209 pel fet de ser les úniques que no són cantades en alemany sinó en italià, desconeixent del tot les circumstàncies de la seva composició, així com la seva cronologia.

Les cantates profanes de Bach, en definitiva, conformen una parcel·la aparentment menor de la seva producció però sense la qual probablement no existirien algunes de les seves més grans creacions religioses, o almenys no existirien en la seva forma actual. Tot això a més d'oferir-nos una sèrie d'interessants pinzellades de la seva trajectòria vital i artística que passarien inadvertides si només fixéssim els ulls en la seva música d'església.

J.M.S.

Catalunya, 2023

Bach també interpretava cantates profanes en grans concerts nocturns a l'aire lliure.

(Imatge: Bachfest 2023, Leipzig).