El Magnificat és un himne de lloança a la Verge María. Utilitza les seves paraules segons són referides a l'Evangeli de Lluc, 1, 46-55. A la Leipzig de temps de Bach era habitual entonar-lo a l'ofici de vespres, i sobretot a les tres festivitats marianes, que són Purificació (2 de febrer), Anunciació (25 de març) i Visitació (2 de juliol). Per a les tres festes va compondre Bach vàries cantates. Alguna d'elles, com la BWV 10, estan inspirades directament en el text del Magnificat.
Cantates a banda, el Magnificat es cantava els dies ordinaris en alemany, en la forma de simple coral a 4 veus que va compondre Johann Hermann Schein l'any 1627. Per a les festivitats importants s'utilitzava la versió en llatí acompanyada d'orquestra i cors, és a dir, una forma molt més solemne i elaborada. L'antecessor de Bach a St. Tomàs, Johann Kuhnau, havia escrit ja un important Magnificat en Do Major per a tals ocasions. Molts altres compositors van compondre Magnificats, per exemple Georg Philliph Telemann en va escriure uns quants.
L'any 1723 era el primer Nadal de Bach a Leipzig com a Kantor de St. Tomàs. No sabem per què, possiblement per a impressionar el seu nou públic i superiors, a més de les cantates corresponents va escriure Bach una primera versió del Magnificat, en Mi bemoll, que actualment està catalogada com a BWV 243a. En aquesta versió primigènia, Bach intercala breus corals nadalenques emmig dels versos del magnificat. Aquestes "nadales" van ser copiades per ell mateix al final del manuscrit de la partitura, indicant on havien de ser cantades (nach der et exultavit, etc...). Un altre fet remarcable del Magnificat BWV 243a és l’absència de les àries i cors da capo, el tipus de composició que Bach utilitzava habitualment. Potser el gran mestre va considerar que així l’obra resultaria més dinàmica o, simplement, desitjava alleugerir la feina dels seus intèrprets en uns dies que devien anar molt exigits.
Uns anys més tard Bach va reelaborar aquesta obra suprimint les corals nadalenques, segurament per que havia de ser interpretada en alguna altra festivitat important del calendari litúrgic. La data exacta d'aquesta reestrena no es sap amb certesa, però la investigació la situa entre 1728 i 1735. En aquesta versió definitiva, que és la que habitualment s'interpreta avui en dia, Bach passa la tonalitat a Re Major i introdueix canvis a la instrumentació que realcen l'espectacularitat i la brillantor de la obra.
Aquesta engega amb un espectacular cor que canta la primera part del vers inicial, i Bach hi desplega el dispositiu de les grans ocasions: Trompetes, timbales, flautes, oboès, corda i baix continu. El clima exultant esclata des de la primera nota del tema inicial, que esdevé omnipresent, ocupant una tercera part dels 90 compassos del moviment. També hi contribueixen el compàs ternari (3/4) i les àmplies vocalitzacions, emparellades o en imitació, que conflueixen en potents acords.
La segona part del primer vers del Magnificat és cantada pel soprano II a l'ària Et exsultavit. Es tracta d'una elegant ària estructurada en dues seccions, a càrrec de tota la corda. De nou tindrà una gran importància el tema de la capçalera, ja que amb ell s'iniciaran totes les intervencions del cantant. També resulta remarcable que en aquesta obra Bach renuncii a les àries da capo, possiblement per a mantenir millor la continuïtat dels versicles. Destaquen vàries vocalitzacions, com la de fins a 36 semicorxeres amb què es canta el terme salutari (Salvador).
El clima joiós s'esvairà momentàniament al tercer moviment, Quia respexit humilitatem. Es tracta d'un auster duet del soprano I amb l'oboè d'amore que vol expressar el sentiment d'humilitat present al primer hemistiqui del segon versicle del Magnificat. De sobte, però, entrarà el segon hemistiqui amb una sola idea: Omnes generationes (Totes les generacions). El cor esclata, sense trompetes ni timbales, en una rauxa d'imitacions que volen representar el pas de les generacions, a les quals es sumen les extenses vocalitzacions sobre el terme omnes, amb les quals Bach busca representar la totalitat.
El baix prendrà el relleu per a entonar, amb la sola companyia del continu, el Quia fecit mihi magna, tota una proclama de l'obra divina que contrasta amb el següent moviment, Et misericordia, conmovedor duet de contralt i tenor acompanyats de cordes i flautes sobre un obsessiu ritme de siciliana al qual seguirà una altre cor esclatant: Fecit potentiam, segurament un dels moments més espectaculars de la producció bachiana. La tensió va en augment de manera lineal durant tot el moviment, però s'esvaeix en arribar el terme dispersit (dispersant), ja que així ho fan les veus a través de la polifonia. La unitat tornarà amb el desafiant superbos, mentre que la frase final mente cordis sui s'entona en un impressionant adagio revestit de majestat.
El vuitè moviment presenta la forma d'una ària de tenor acompanyat dels violins a l'uníson i el seu crispat tema descendent que cerca representar la contundència divina a l'hora de destronar els poderosos. L'elevació dels humils, en canvi, serà cantada amb àmplies escales ascendents de fins a quatre compassos.
El contralt entonarà a continuació l'Esaurientes implevit bonis (Colgà de béns els necessitats i als rics despatxà sense res), una bellíssima ària orquestrada per a dues flautes i continu en pizzicato. Estructurada en dues seccions bessones, destaquen dues extenses vocalitzacions: La primera, de 34 notes sobre bonis i la segona, de 57 sobre implevit. En canvi, el terme inanes és seguit d'un expressiu silenci. Aquest recurs apareix subliminalment a la cadència final, on la darrera nota és omesa per les flautes.
El desè moviment, Suscepit Israel, presenta l'original dispositiu de tres veus blanques (sopranos I/II i contralts) amb el continu alleugerit (senza violone e fagotti) i evolucionant a la part alta de la tessitura. Sobre tots ells, els oboès entonen la melodia del Magnificat alemany, acabant amb una llarguíssima nota que sol exigir la respiració alternativa dels dos intèrprets. El resultat de tot això és un moviment de profunda emoció continguda.
El penúltim moviment serà una grandiosa fuga coral: Sicut locutus est. Aquesta estructura fugada, amb les veus succeïnt-se les unes a les altres representa a a la perfecció la transmissió de generació en generació mencionada al text.
Gairebé sense pausa s'encara el final, que a vegades es separa en dos moviments: Primer, la doxologia Gloria Patri, on es convoca de nou cor i orquestra. La glòria al Pare, del Fill i de l'Esperit Sant es canten en tres trams d'escales ascendents les dues primeres i descendents la tercera, totes elles separades per potents entonacions a l'uníson de tot el dispositiu. A qui escriu, aquest moviment sempre li ha presentat moltes similituds amb l'inici del Whorty is the Lamb del Messies de Händel.
I l'obra conclourà amb una reaparició abreujada de l'exuberant cor inicial, on el terme in saecula seculorum apareixerà successivament a les veus per a refermar la idea d'infinitud. Totes elles confluiran, després d'atrevides vocalitzacions, en l'Amén final, que tancarà de manera monumental una de les obres més majestuoses de Bach.
