Pàgina Principal
Biografia de JS Bach
Traduccions
Cantates de Bach
Bach Instrumental
Curiositats de Bach
Cantata del Diumenge
Ruta Bach
La Joia del mes
Llibre de Visites


 

La personalitat de Bach

El resum més clar sobre la personalitat de Johann Sebastian Bach és que era un alemany de cap a peus, amb tot el que això comporta.
Era un home meticulós en la seva feina, extremadament exigent amb sí mateix i amb els altres. Semba ser que en el tracte personal era força amable amb els seus amics i companys d'ofici entesos en música i molt extrovertit en l'ambient familiar.
La seva imatge pública, però, estava a l'alçada de la seva música. Desenvolupà els seus successius càrrecs musicals amb la màxima eficiència, professionalitat i seriositat. Podia ser exigent amb els altres per que també ho era amb sí mateix.
El seu caràcter es tornava esquerp i obstinat quen considerava que les coses s'havien de fer d'una determinada manera. Ja de jove, quan una vegada li van recriminar l'excessiva durada dels seus preludis a l'orgue, reaccionà fent-los durar només uns quants segons. No volien brevetat? Una altra mostra de la seva forta personalitat la trobem l'any 1730, quan expressà el seu total desacord amb la manera com funcionava la música a Leipzig enviant una dura carta als seus superiors titllant-los gairebé d'incompetents i denunciant sense manies el baix nivell dels interprets de que disposava. A més, saltant-se totes les fórmules humiliants amb les quals els subalterns tancaven le seves cartes als superiors ("el seu molt humil servidor...", etc...), Bach signà: Johann Sebastian Bach, Director de Música.
En quant a la seva obstinació, només cal recordar que va estar-se a la presó durant 3 setmanes l'any 1717 a causa dela seva decisió
d'abandonar, de totes totes, la seva feina a la cort ducal de Weimar en contra de la voluntat del seu Duc que, al final, el va haver de deixar marxar.
Un aspecte poc conegut de Bach és el seu peculiar sentit de l'humor:
En una carta a un amic seu, per exemple, Bach es queixa de que quan acceptà el càrrec de Kantor a Leipzig, entre el seu sou variable s'hi contaven els enterraments, durant els quals sonava música funeral. Això donava dret al Kantor a cobrar una petita comissió per la interpretació. Però segons explica Bach al seu amic, aquests diners van resultar ser menys dels que esperava, ja que la gent a Leipzig no es moria prou, probablement a causa del bon clima que hi feia.

Entre les aficions al marge de la música, és importantíssima la seva vena teològica. Bach no solament era un home extremadament religiós, sinó que era un estudiós de les qüestions més elevades de la fe cristiana. En morir, disposava d'una gran biblioteca formada íntegrament per llibres religiosos. També destacava Bach en la construcció i arranjament d'instruments musicals, sobretot clavecins, que es veu restaurava pacientment a seves les estones lliures.
No sembla pas que fos un home nerviós, sinó tot al contrari. Per escriure una obra tan extensa a base de ploma i tinter més aviat s'ha de tenir una paciència infinita.

 

Els fills de Bach
És llegendària la nissaga que Bach va procrear amb les seves dues esposes. En total, 7 fills amb Maria Bàrbara i 13 amb Anna Magdalena. Heus aquí la llista completa, amb l'any del naixement.
La creu (+) indica que van morir en vida de Johann Sebastian, generalment quan encara eren infants.

Fills amb Maria Bàrbara:

1708 Catharina Dorothea

1710 Wilhelm Friedemann

1713 Johann Christoph i Maria Sophia (bessons) +

1714 Carl Philipp Emanuel

1715 Johann Gottfried Bernhard +

1718 Leopold Augustus +

Fills amb Maria Magdalena:

1723 Christiana Sophia Henrietta +

1724 Gottfried

1725 Christian Gottlieb +

1726 Elisabeth Juliana Friederika

1727 No consta el seu nom, va morir als pocs dies. +

1728 Regina Johanna +

1730 Christiana Benedicta Louise +

1731 Christiana Dorothea +

1732 Johann Christop Friedrich

1733 Johann August Abraham +

1735 Johann Christian

1737 Johanna Carolina

1742 Regina Susanna


La controvèrsia sobre les restes de Bach

Bach va ser enterrat al cementiri de l'església de St. Joan de Leipzig el 28 de Juliol de 1750, concretament al costat d'un dels seus murs, en un taüt d'alzina.
Anys més tard el cementiri va ser traslladat i les restes dels que hi eren enterrats van anar a parar a una fossa comuna. Semblava que els ossos del gran Bach s'havien perdut per sempre...
Però va succeïr que l'any 1894 l'església de St. Joan va ser ampliada i a sota d'un dels seus murs es van trobar tres taüts d'alzina...i així els suposats ossos de Bach van veure la llum 146 anys després. Actualment aquestes suposades restes de Bach descansen sota una làpida al creuer de l'Església de St. Tomàs de Leipzig.

El primer monument

La ciutat de Leipzig i la resta del món van ignorar la grandesa de Bach tant durant la seva vida com després de la seva mort. Però cap als anys 1820-30, homes com  el gran compositor Felix Mendelssohn van començar a ressucitar la seva figura i la seva gran obra, donant-la a conèixer al gran públic. Tot i així, a Leipzig el primer monument dedicat a honorar la memòria de Bach no es va construïr fins al 1843 i va ser pagat per Mendelssohn, no pel municipi.

La Passió segons Sant Lluc
 Els primers biógrafs de Bach li atribueixen la composició de 5 passions. Dues ens han arribat senceres i sense cap dubte van ser escrites per ell: les Passions Segons St. Joan i Segons St. Mateu. De la Passió segons Sant Marc  ens ha arribat el text, no pas la música. Faltarien, doncs, dues passions més...
Existeix una Passió segons Sant Lluc que Schmieder va catalogar amb el BWV 246, la qual ens ha arribat manuscrita pel propi Bach, però... la va composar ell? Desgraciadament avui dia és segur que no. Tots els investigadors estan d'acord en que aquesta música no és de Bach. Jo mateix la vaig adquirir fa anys (mai més l'he vist enregistrada) i puc assegurar que del talent de Bach, ni rastre.
Era habitual en Bach copiar obres d'altres compositors per tal d'interpretar-les a Leipzig quan ell no tenia temps de composar obres noves. Això ha provocat que moltes obres inicialment considerades autèntiques hagin acabat caient del BWV. Vet aquí el que, segurament, ha passat amb aquesta Passió, copiada per Bach fins al full 23 i pel seu fill C.P. Emmanuel fins al full 53. Actualment es creu que aquesta Passió va ser escrita per Gottfried Heinrich Stölzel.
I de la cinquena passió, què se´n sap? Doncs res de res. Si els primers biògrafs de Bach tenien raó, hem de lamentar la pèrdua d'aquesta misteriosa passió de la qual no en tenim ni el més mínim rastre. Potser es van equivocar, qui sap!

Criptogrames matemàtics
Molts investigadors s'han dedicat a cercar correspondències numèriques ocultes en les obres de Bach. Una espècie de missatges matemàtics que, segons ells, Bach utilitzava en les seves partitures per tal de simbolitzar conceptes cristians com la Creu i la Santíssima Trinitat o bé deixar crípticament oculta la seva signatura en forma, per exemple, del valor numèric de les lletres del seu nom.
Molts creiem que això no són més que casualitats, i que Bach prou feina tenia a escriure la seva música com per a perdre el temps en qüestions cabalístiques, i més si tenim en compte que moltes vegades Bach escrivia música a contra rellotge per tal de complir amb els seus compromisos.
De tota manera aquí us mostrem un d'aquests enigmes numèrics:
Fixem-nos en el cor inicial de Cantata BWV 194, que li dóna nom: Höchsterwünschtes Freudenfest (aquest títol ja quasi és un criptograma). Si assignem un nombre a cada una de les lletres de l'alfabet del mode a=1, b=2, c=3, d=4 i així successivament, les lletres del títol sumen 345. Les quatre veus d'aquest cor canten un total de 1380 notes... exactament el resultat de multiplicar 345 per quatre!
Casualitat o criptograma matemàtic?

El Primer Concert de Brandenburg
Es desconeix la data exacta de composició dels anomenats Concerts de Brandemburg. Solament podem afirmar amb certesa que van ser escrits a Köthen entre els anys 1718, en què Bach entra al servei del Príncep Leopold i el 1721, en què Bach els envia al Margrave Ludwig de Brandemburg (veure la biografia de Bach). Però una circumstància curiosa ens permet saber la data exacta d'almenys una interpretació del Primer dels sis concerts: Va ser el 6 de juny de 1722. Com ho sabem? Molt senzill:
Aquest Primer Concert, en Fa Major, és l'únic dels sis que requereix la intervenció de dos Corni di Caccia, instrument anomenat waldhorn en alemany. Es sap que l'orquestra de Bach a Köthen no disposava entre els seus membres fixos de cap interpret d'aquest instrument. Però vet aquí que, als llibres de comptabilitat de la cort va quedar registrat el dia 6 de juny de 1722 el sou de dos waldhornisten contractats de manera excepcional. Per a què van ser contractats aquests dos músics sinò per a interpretar aquest Primer Concert de Brandemburg?

"Concerto 5º à une Traversiere, une violino..."
El cinquè Concert de Brandemburg presenta una gran novetat: el cembalo concertato, és a dir, la utilització per primera vegada del clavecí com a instrument solista. Fins aquell moment el clavecí només era utilitzat com a acompanyament de l'orquestra, generalment seguint el baix continu i ornamentant lleugerament la melodia. Bach, doncs, crea així el concert per a teclat. Però un altre aspecte curiós d'aquest concert el trobem en el manuscrit del propi Bach, quan presenta aquest concert en un idioma inexistent, a mig camí entre l'italià i el francès. Literalment, Bach escriu:"Concerto 5º à une Traversiere, une violino principale, une violino è una Viola in Ripieno, Violoncello, Violone è Cembalo Concertato."

Bach, Haendel... i Taylor
Johann Sebastian Bach va intentar vàries vegades entrevistar-se amb Georg Friedrich Haendel, el seu antagonista per excel·lència, sense aconseguir-ho. La trobada entre els dos grans colossos de la música barroca, doncs, no va arribar mai a produir-se. Però una figura va tenir el dubtós honor de creuar-se en la vida d'ambdós genis, per a desgràcia de tots dos: Va ser l'oftalmòleg anglès John Taylor. Tant Bach com Haendel van tenir greus problemes de visió en els darrers anys de la seva vida. Bach va quedar totalment cec desprès de ser operat dues vegades de cataractes per aquest oftalmòleg, que estava de gira per alemanya. Poc temps desprès, amb Bach ja mort, Taylor va tornar a Londres i vet aquí que va repetir operació i resultat amb el pobre Haendel, el qual gràcies a Taylor també va viure totalment cec els darrers anys de la seva vida.

Mendelssohn i La Passió Segons Sant Mateu
La Passió Segons St. Mateu BWV 244 és una de les obres més glorioses de Bach. Tradicionalment la seva estrena es datava el Divendres Sant de l'any 1729 a Leipzig. Actualment la investigació dóna per segura la interpretació d'una versió primigènia d'aquesta obra dos anys abans, el Divendres Sant de 1727.
La fama de J.S. Bach no va traspassar durant la seva vida el reduït cercle al voltant dels ambients musicals de les diverses ciutats on va treballar. Ni de lluny va ser tan admirat arreu d'Europa com Haendel, i fins i tot compositors com Georg Philliph Telemann eren més estimats que Bach dins la pròpia Alemanya. Aquesta indiferència general va continuar després de la seva mort l'any 1750. Només en ambients selectes es va seguir interpretant la seva música (sobretot la de teclat), i principalment pel seu valor tècnic i didàctic més que no pas artístic. Va ser gràcies a homes com Félix Mendelssohn que la seva obra (o el que quedava d'ella) va ser donat a conèixer al món a principis del s.XIX.
Mendelssohn, gran compositor, musicòleg i divulgador musical, va ser un geni precoç. Fill d'una rica família jueva, des de ben petit va destacar en el camp musical i s'explica que el seu pare va posar a la seva disposició una orquestra completa. L'onze de març de l'any 1829, a Berlín, coincidint amb el centenari de l'estrena de la Passió Segons Sant Mateu l'any 1729, Mendelssohn executa de nou aquesta obra, en una interpretació que avui dia ha esdevingut mítica. Els oients queden aclaparats davant la magnitud d'una obra per a ells desconeguda, i a partir d'aquí la figura de Bach comença a prendre una dimensió que avui dia l'ha situat al capdamunt de la història de la música.
Ara bé: Com va arribar a Mendelssohn el manuscrit de la Passió?
Existeix la història de que el manuscrit d'aquesta obra va ser descobert per Mendelssohn en el paper que feien servir per a embolicar la carn en una carnisseria (també es diu que era una peixateria).
Però avui dia sabem que això és només una llegenda de les que tant agradaven als romàntics del s.XIX que van redescobrir Bach. Aquestes llegendes exaltaven la humilitat i fins i tot la pobresa de Bach, el presentaven com un geni incomprès i menystingut pels seus contemporanis, obligat a realitzar tasques tan humiliants com apagar personalment cada nit les espelmes de l'Escola de St. Tomàs de Leipzig, on treballava.
Aquestes històries i la imatge de Bach que projecten són absolutament falses.

En realitat, i tal com expliquen Adolfo Salazar i Klaus Eidam, van sobreviure dues còpies manuscrites de la Passió Segons Sant Mateu:
Una va pertànyer durant molts anys a un alumne de Bach anomenat Johann Kirnberger.
L'altra va arribar cap a l'any 1800 a les mans de Carl Friedrich Zelter, director d'orquestra i mestre de música berlinès. Entre els seus alumnes hi sobresortia un adolescent Mendelssohn, que va tenir així accés a la partitura. Va ser aquest manuscrit el que va utilitzar Mendelssohn en la seva interpretació de l'any 1829.

Les cantates de Sir J. E. Gardiner
L'any 2000 es va celebrar el 250 aniversari de la mort de Bach. Per a commemorar aquest "Any Bach" es van preparar algunes importants novetats discogràfiques, com la famosa integral "Bach 2000". Algunes altres iniciciatives, però, van ser un autèntic fiasco, com la integral de les cantates del gran director britànic Sir John Elliot Gardiner:
Gardiner tenia previst interpretar durant l'any 2000 tot el corpus de cantates en cinquanta esglésies repartides per diversos països del nord d'Europa i seguint escrupolosament les dates per a les quals havien estat escrites. Les interpretacions en directe havien de ser enregistrades pel segell groc (Deutsche Grammophon) i publicades setmana rera setmana. Ja que el cost hauria estat elevadíssim, des d'un principi es va acordar que Gardiner correria amb les despeses artístiques (cor, solistes i músics) i DG es faria càrrec de les despeses de producció. Estem parlant, per tant, d'enregistraments que el propi artista ha de pagar si vol fer-los o, dit d'una altra manera, només aquell qui els pugui pagar els podrà fer. Això convida a la reflexió, però seguim amb la història...
El cas és que dos mesos abans de començar el pelegrinatge, DG es desvincula del projecte adduint raons de mercat. Gardiner, atònit, demanda a la discogràfica per incompliment de contracte. Efectivament, el contracte de Gardiner amb DG contemplava un total de 59 discos de cantates de Bach. Però la sang no arriba al riu, car abans d'arribar als tribunals, DG fa una oferta al director britànic: DG traurà un total de 12 discos al mercat, un cada mes. Gardiner és lliure de trucar a altres portes amb el seu projecte, cosa que no fa (probablement la resposta no hauria estat molt diferent). El projecte va seguir endavant amb els concerts en viu per mitja Europa però els nous enregistraments publicats per DG van ser escassos. Com més tard es va poder saber, es van reciclar els tres discos de cantates que Gardiner havia gravat deu anys abans per a Archiv/DG i també es van desenterrar algunes cantates que el segell no havia publicat en el seu moment. Cal pensar que totes aquestes decisions van tenir l'aprovació de Gardiner. En resum: Un projecte pioner i original que se'n va en orris que després és maquillat amb una solució que representa un escàs 20% del projecte inicial. Al final, l'edició ha quedat més petita que l'antiga incompleta que ja tenia Archiv a càrrec de Karl Richter, de 26 discos. En fi, tot un éxit en l'any Bach per part d'un dels segells històricament més vinculats a l'obra del gran mestre.

El "Motiu BACH"
Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Motiu_BACH"

En música el Motiu BACH és la seqüència de les notes si bemoll-la-do-si natural, en alemany B-A-C-H. Aquest motiu de quatre notes ha estat utilitzat per nombrosos compositors, com a homenatge a Johann Sebastian Bach, o bé per ell mateix, a mode de signatura musical. El primer exemple de la seva utilització és en una peça de
Jan Pieterszoon Sweelinck (1562 - 1621), el qual sembla que va utilitzar aquest motiu com a homenatge a un dels avantpassats de Johann Sebastian, molts dels quals van ser també grans músics. Recordem que J. S. Bach va nàixer 64 anys després de morir Sweelinck... I no sembla gaire probable que aquest posseís dots clarividents com Nostradamus.
La possibilitat de poder encriptar el cognom Bach d'aquesta forma, i, per tant, fer una melodia, és per que en alemany B indica un si bemoll, mentre que la H significa si natural.
El propi Bach va utilitzar aquest motiu com a subjecte de la fuga final de l'Art de la Fuga BWV 1080. Però la fuga basada en aquestes quatre notes queda bruscament interrompuda: Bach va patir la crisi que el portà a la mort mentre hi treballava i no la va poder concloure.
Apareix també a algunes de les altres peces de Bach, com ara al final de la quarta variació canònica de "Von Himmel Hoch", BWV 769. La seva aparició al penúltim compàs dels "Kleines harmonisches Labyrint", BWV 591, no és, tot i això, molt significatiu i l'obra podria ser un plagi (s'ha suggerit que l'autèntic autor podria ser Johann David Heinichen).
Apareix també a la Passió segons Sant Mateu a la secció Nº 63b, on el cor canta "Warlich, dieser ist Gottes Sohn gewesen" (Aquest home era realment el propi fill de Déu).
En moltes peces aquestes notes exactes (B-A-C-H) no són tocades, però apareix una transposició d'aquest motiu  (una seqüència de notes seguint els mateixos intervals: un semitò baix, pujar una tercera menor, baixar una sexta...).
Existeix una fuga per teclat en fa major d'un dels fills de Bach, probablement Johann Chistian o bé Carl Philipp Emanuel, en que apareix el motiu, però no va ser fins el segle XIX, en que l'interès per l'obra de Bach va reviure i el motiu va tornar a ser utilitzat amb certa freqüència.
Des que Bach va utilitzar un motiu sonor basat en les inicials d'un nom (el seu), altres compositors l'han utilitzat com a recurs en fugues o d'altres obres contrapuntístiques complexes.

Obres on apareix el motiu BACH:
1845 - Robert Schumann: Sis fugues per a orgue, pedal de piano o harmònium, Op. 60
1855 - Franz Liszt: Fantasie und Fuge über das Thema B-A-C-H, per a orgue (més tard arr. per a piano)
1878 - Nikolai Rimski-Korsakov: Variations on BACH, per a piano
1900 - Max Reger: Fantasia and Fugue on B-A-C-H per a orgue
1910 - Ferruccio Busoni: Fantasia contrappuntistica per a piano (primera versió)
1911 - Carl Nielsen: Concert per a Violí i Orquestra (Op. 33/FS 61)
1932 - Arthur Honegger: Prélude, Arioso, Fughette per a piano (més tard arranjat per a orq. de corda)   
1932 - Francis Poulenc: Valse-improvisation sur le nom Bach per a piano
1937-38 - Anton Webern: Quartet de corda (les tonalitats estan basades en el motiu BACH)
1952 - Jean Coulthard: Variations on BACH per a piano
1952 - Luigi Dallapiccola: Quaderno musicale di Annalibera
1964 - Arvo Pärt: Collage over B-A-C-H per a cordes, oboè, clavicordi i piano
1974 - Rudolf Brucci: Metamorfosis B-A-C-H per a cordes
1976 - Milos Sokola: Passacaglia quasi Toccata on B-A-C-H per a orgue
1985 - Alfred Schnittke: Concerto Grosso No. 3
Anys 90 - Ron Nelson: Passacaglia (Homage on B-A-C-H) per a conjunt de vent

El motiu apareix, a més, a altres obres, com ara les Variacions per a Orquestra (1926-28) i el Quartet de Corda número 3 (1927), d'Arnold Schönberg, o la candenza per al primer moviment del Concert per a Piano número 4 de Ludwig van Beethoven, per Johannes Brahms.

Altres motius musicals:
-F, E bemoll, C, B natural (F, S, C, H en notació alemanya) de Franz Schubert (F. Schubert)
-E bemoll, C, B natural, B bemoll, E, G (S, C, H, B, E, G) d'Arnold Schönberg (Schönberg)
-D, E bemoll, C, B natural (D, S, C, H) de Dmitri Schostakowitsch (D. Schostakowitsch)
-B, E, B, A o bé B, A, B, E de Béla Bartók (Béla Bartók)
-C, A, G, E de John Cage, utilitzat per Pauline Oliveros
-I a la composició CAGE DEAD, de Simon Jeffes, membre de la Penguin Cafe Orquestra.
-A, B bemoll, B natural, F (A, B, H, F) d'Alban Berg i Hanna Fuchs-Robettin (A. B. and H. F).
-A, B, E, G, G de Meta Abegg, la inspiració per a les Variacions Abegg, Op. 1, de Robert Schumann

 

 

 

CataBach.com
               La pàgina en català de J.S. Bach
                                                     Creada per Josep-Miquel Serra

SOLI BACHIO GLORIA